Tor

Des que el periodista dels serveis informatius de TV3 Carles Porta va rebre l'encàrrec de fer un reportatge de tres escassos minuts per a un Telenotícies de 1997 sobre els tràgics fets de la petita i aïllada localitat de Tor (Pallars Sobirà), ja no ha pogut deixar de pensar ni un minut en aquell complex cosmos local, esquitxat des de fa dues dècades per tres assassinats, desenes de demandes judicials i enemistats viscerals. Més de vuit anys després de tenir-hi el primer contacte directe, i amb un reportatge a l'esquena molt més extens per al programa "Trenta minuts" sobre aquest "Puerto Hurraco" català, Porta ha decidit compartir amb tothom l'abducció a què, encara ara, el sotmet aquest minúscul poble que rima amb "por". Al llibre de recent publicació "Tor. Tretze cases i tres morts" (La Campana) introdueix, en quatre-centes pàgines, totes les peces de l'escaquer d'aquest poble estratègicament (i desgraciadament) situat entre l'Urgellet, el Pallars i Andorra: un antiquíssim contracte de copropietat de la muntanya del poble, l'especulació urbanística, les enveges personals, els submons del contraban i la justícia provinciana són algunes de les fitxes del trencaclosques que Porta ofereix al lector per situar l'assassinat de tres persones a Tot des de 1985. I dic per situar, tot i que durant tot el llibre es nota l'autor obsessivament entestat a explicar, a desllorigar, l'única d'aquestes morts que encara no s'ha resolt: la de Josep Montané "Sansa", ara fa deu anys.

Caram, els gossos són útils

Jo sóc més de gats que no pas de gossos, no me n'amago. Però molt de tant en tant t'adones que els gossos, pobrets, també són útils.

És superfort...

...quan em trobo amb un mite... ...com el Josmar (de) Gerona! Hi ha gent per qui no passen els anys, companyes i companys!

Les coses d'en Pompeu

M'ha encantat trobar aquest ja veterà homenatge al mestre Pompeu Fabra, mai no prou valorat: La imaginació surrealista d'en Pompeu Fabra.

Vertigo

La web següent no és nova. De fet, ja fa temps que la vaig visitar. Però ahir, sense voler-ho, se'm va tornar a carregar fortuïtament al navegador. I he decidit recomanar-la al bloc, és clar que sí: Vertigo... Then and Now mostra imatges de paisatges de San Francisco que apareixen a la famosa pel·li del Hitchcock de 1958 i la pinta que fan actualment. Per cert, al mateix servidor hi ha una altra web imprescindible per als enamorats dels cotxets de joguina: Corgi Toys in Pictures.

Kamikazés

Fa unes quantes setmanes, anant a la cacera de llibres per Perpinyà, se me'n va plantar un davant dels ulls que em va cridar altament l'atenció:

Es deia (i es continua dient) "L'Aventure Kamikaze. 1944-1945". I em va cridar poderosament l'atenció senzillament perquè pel títol vaig intuir per primera vegada a la vida que allò dels bojos kamikazés japonesos de la segona guerra mundial podia ben bé ser una operació militar organitzada, i no una decisió personal i anàrquica d'un grapat de pilots nipons. Caram, no ho havia vist mai des d'aquesta perspectiva, però per sortir-ne de dubtes m'havia d'endur i llegir el llibre a casa.

Dit i fet, acabo de tancar un mes de lectura addictiva amb una nova visió del fenomen kamikazé (que és com s'haurien de pronunciar els mots kami kazé, "vent diví" en japonès).

D'octubre de 1944 a agost de 1945, als darrers embats d'una guerra desigual entre el Japó imperial i una immensa força marítima i aèria
conjunta dels EUA i la Gran Bretanya, es va constituir formalment dins l'exèrcit japonès un "cos d'atac especial" per mirar de colpejar els fins aleshores inabastables i intocables portaavions i bombarders B-29 aliats, que avançaven imparables cap al territori japonès. El cos especial va rebre el nom de kamikazé ("vent diví") per als avions de la marina japonesa, tokubetsu ("especial") per als aparells de l'exèrcit de terra i kamashio ("mar diví") per als kamikazés navals, que es llançaven amb llanxes i torpedes contra les línies de flotació de portaavions i vaixells militars nord-americans i britànics. Els pilots d'avions kamikazé i tokubetsu, en canvi, miraven d'esclafar-se contra les torres de comandament dels portaavions o fer caure els temibles bombarders B-29 en ple vol. Fins i tot es van donar casos de míssils pilotats per un kamikazé, els esgarrifadors prototips Oka ("flor de cirerer", arbre venerat pels japonesos), que queien a 1.000 km/h sobre els vaixells aliats per mirar d'evitar el foc de les bateries de defensa.

En definitiva, els kamikazés van ser un cos (especial) més de l'exèrcit nipó, creat a corre-cuita a la darreria del conflicte davant la superioritat de la maquinària bèl·lica de l'adversari. L'autor del llibre, Jean-Jacques Antier, mostra a tall de resum a l'epíleg les xifres de l'horror: gairebé quatre mil soldats japonesos van optar pel "jibaku" (mort voluntària dalt del seu aparell) entre 1944 i 1945, i van causar danys importants o irreparables a tres-cents vaixells i portaavions dels EUA.

Sense els kamikazés, per Antier, no es podria explicar l'opció radical del president Truman de manar al B-29 "Enola Gay", el 6 d'agost de 1945, de llançar una primera bomba atòmica sobre Hiroshima. Davant la més que probable possibilitat que els vuitanta milions de japonesos adults es convertissin en kamikazés amb una invasió nord-americana de l'arxipèlag, els EUA van optar per la darrera carta atòmica. Càlculs del Pentàgon preveien un milió de soldats nord-americans morts si s'intentava la invasió. A la segona bomba atòmica del 9 d'agost sobre Nagasaki, l'emperador i l'exèrcit nipó van acceptar la capitulació incondicional.

Evidentment, just acabar el llibre he anat a Google per cercar pàgines sobre el fenomen kamikazé japonès. I n'hi ha algunes de bones:

Un desig

Any nou, bloc nou. Espero que, finalment, hagi trobat un gestor de bloc on estar-me una bona temporada. Ja fa massa temps que vaig d'un editor de blocs a un altre, sense trobar mai la pau espiritual i tecnològica que necessito per encarar el llarg camí blocaire. Espero, doncs, fer-me amic d'aquest Drupal. Amén